Blogs valencianistes

¿Sabías que Peníscola fue sede papal?

Josué Ferrer - 13/02/2018 - 18:11

Peníscola (El Baix Maestrat) es famosa por ser una de las localidades más bellas del mundo. Sus magníficas playas y su hermoso castillo atraen cada año a millones de turistas. Lo que quizás no sepas es que en el pasado también fue sede papal. De hecho, sólo tres ciudades han tenido el privilegio de serlo: Roma, Aviñón y Peníscola.

Esta historia se enmarca durante el cisma de Occidente. En 1378 Urbano VI fue elegido como nuevo papa de Roma. Éste acusó a los cardenales de llevar una vida ostentosa y poco cristiana, y ellos como represalia eligieron, también en 1378, otro papa, Clemente VII, que se estableció en Aviñón. Así, había dos papas a la vez.

En 1394 el aragonés Pedro Martínez de Luna (Illueca, 1238-Peníscola, 1423) sucedió a Clemente VII como papa de Aviñón y pasó a llamarse Benedicto XIII. Mientras tanto, en Roma Bonifacio IX sucedió a Urbano VI. Como había dos papas, se le pidió al rey de Francia que eligiera entre uno u otro, a lo cual se negó.

Ante esta negativa Benedicto XIII se ausentó de su sede en Aviñón para intentar convocar un concilio en Perpiñán. Mientras tanto se había inaugurado el Concilio de Pisa, también para acabar con el dualismo. Así, en 1409 fue elegido Alejandro V, que, aprovechando la ausencia de Benedicto XIII, ocupó la sede papal de Aviñón.

Benedicto XIII residió en Perpiñán y luego se exilió en Peníscola en 1411. Transformó el antiguo castillo de los templarios en palacio y biblioteca papal para él y para su sucesor Clemente VIII, segundo papa de Peníscola, quien en 1429 renunció al cargo presionado por el rey Alfons V, decisión clave para acabar con el cisma.

De esta rocambolesca manera es como llegó a haber tres papas a la vez (por supuesto que no se reconocían los unos a los otros, y que se excomulgaban unos a otros) y tres sedes pontificias de forma simultánea. Una de ellas, Peníscola, concretamente su maravilloso castillo ubicado en la playa y que se adentra en el mar.

Benedicto XIII -quien es mucho más conocido por el sobrenombre de Papa Luna- murió en 1423 a los 94 años. Su fallecimiento no se hizo público hasta que sus cardenales se repartieron el tesoro pontificio un año después. Murió sin haber renunciado nunca a su papado. Hoy la Iglesia Católica lo considerada un antipapa.

Categories: Blogs valencianistes

¿Parlem de valencianofòbia?

Josué Ferrer - 06/02/2018 - 18:47

Vivim en el temps de les fòbies. Xenofòbia. Gitanofòbia. Islamofòbia. Homofòbia. Transfòbia. LGTBIfòbia. Etcétera. ¿I qué tal si parlem de la valencianofòbia? Segons el Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) valencianofòbia és “Odi a tot lo valencià”. El Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua [Catalana] (AVL) la definix com “Animadversió a la Comunitat Valenciana, als valencians o a tot allò que siga valencià”. El Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) no arreplega la veu  “valencianofòbia” pero, en canvi, sí que arreplega “hispanofòbia”.

¿Pero qué és valencianofòbia? Valencianofòbia és dir-li “Levante” a la nostra terra perque ni mosatros som “Levante” ni Portugal és “Poniente”.  Valencianofòbia és retratar-mos als valencians com lladres i corruptes quan no som, ni de bon tros, l’autonomia més corrupta d’Espanya. Valencianofòbia és que la policia multe a un ciutadà en Benidorm per expressar-se en valencià, que és una llengua cooficial. Valencianofòbia és que un funcionari t’exigixca que li parles en castellà perque ell és andalús i com que només fa trenta anys que viu en Valéncia el pobret “no entiende el valenciano”.

Valencianofòbia és que la Diputació de Valéncia li negue el Teatre Principal a Lo Rat Penat per a que puga celebrar els seus Jocs Florals. Valencianofòbia és afirmar que la primera llengua neollatina en tindre un Sigle d’Or és un simple dialecte. Valenciafòbia és rentar-li el cervell als escolars valencians dient-los que la llengua, la cultura i l’història de Catalunya són molt superiors a les de Valéncia quan la realitat és l’inversa. Valencianofòbia és afirmar que les Falles són una festa catalana i la paella gastronomia catalana. Valencianofòbia és lo que publica Eliseu Climent. Valencianofòbia és països catalans.

El Diccionari de la RACV cataloga la paraula “valencianofòbia” com a “inusual”. I és veritat. Pero no perque els fets denunciats en els paràgrafs anteriors siguen casos aïllats sino perque la valencianofòbia està tan assimilada per la societat valenciana que ni tan sols és conscient d’estar patint-la, d’igual manera que en el sigle XIX els judeus veyen tan normal ser perseguits que ni se’ls passava pel cap que això poguera ser judeofòbia. Discriminar a un valenciaparlant per sa llengua és com discriminar a un judeu per sa religió o a un negre per sa raça. Els valencians som persones. Tenim drets. Mereixem respecte.

Categories: Blogs valencianistes

Uzbekistán: exotismo en Asia Central.

Josué Ferrer - 01/02/2018 - 16:41

La República de Uzbekistán es un estado túrquico enclavado en pleno corazón de Asia Central. Tiene un paisaje monótono repleto de llanuras, estepas y desiertos que rompe el delta de Amu Daria. A pesar de contar con una capital tan bella como Samarkanda sigue siendo un país muy rural. Su arquitectura es una exótica mezcla de lo soviético y lo islámico.

Uzbekistán tiene una curiosa ubicación. Es el único estado fronterizo con todos los demás países de Asia Central (Kazajistán, Turkmenistán, Kirguistán y Tayikistán) y es el único país del mundo, junto con Luxemburgo, que debe pasar por dos naciones para llegar al mar (si tenemos en cuenta que el Mar Caspio y el Mar de Aral son en realidad lagos).

Precisamente su ubicación (una tierra de paso en la otrora gloriosa Ruta de la Seda a caballo entre Europa y Asia) hizo que los uzbekos hubieran de sufrir a mil invasores: persas, macedonios, árabes, turcos, mongoles, rusos, soviéticos… Uzbekistán pasó a ser independiente en el año 1991 tras la desintegración de la antaño temible Unión Soviética.

Pero ser independientes no siempre significa ser libres. Islom Karimov fue el dictador uzbeko desde 1990 hasta su muerte en 2016. Hoy el país sigue siendo una autocracia que de vez en cuando celebra una farsa de comicios. La economía se basa en la exportación de algodón, gas natural y minerales. La corrupción mantiene al pueblo llano en la pobreza.

En el actual Uzbekistán nacieron eminentes escritores persas como Avicena, Al-Biruni, Pahlavan Mahmud o el fundador de la dinastía mogol de la India Babur. Esta nación asiática es sin duda una tierra fecunda en poetas. Por encima de todos destaca la figura de Hamza Hakimzade Niyazi, considerado por muchos el padre de la poesía uzbeka moderna.

Es éste un pueblo bilingüe que habla uzbeko y ruso y profesa el islam. Los hombres visten trajes sobrios con un colorido fajín y un sombrero cuadrado blanco. Las mujeres llevan batas multicolor y pantalones. Una o dos trenzas significa que están casadas, tres o más solteras. Curiosamente el entrecejo se considera atractivo y quien no tiene se lo pinta.

Categories: Blogs valencianistes

El pijor eixèrcit d’Europa.

Josué Ferrer - 31/01/2018 - 18:00

¿Sabeu quin és l’eixèrcit del món que més vegades ha atacat Espanya a lo llarc de l’història? No és l’eixèrcit anglés ni el francés… ¡És l’espanyol! Cinc guerres civils en tres sigles, incontables colps d’estat, incontables pronunciaments militars… ¡Sempre que hi hagut una dictadura allí han estat els nostres valerosos héroes per a donar-li soport!

Lo més sabi que podria haver fet Espanya és desmilitarisar-se com va fer Costa Rica. ¿I si mos ataca algun país veí? Atenent a les estadístiques lo més provable és que mos ataquen els nostres heroics militars. ¡Tot lo món a terra que venen els nostres! L’eixèrcit espanyol actua com unes verdaderes forces d’ocupació contra el seu propi poble.

Mentres que els soldats estatunidencs són ben valorats pels seus propis ciutadans, els soldats espanyols són uns apestats per als seus propis compatriotes. No ha d’estranyar gens ni mica puix els primers han donat sa vida per defendre la llibertat i els segons l’han donada per a acabar en ella. L’eixèrcit sempre al costat del dictador d’opereta de torn.

Fa més de cent anys que és incapaç de guanyar una guerra a ningú que no siga els seus propis ciutadans desarmats. Ha exportat el seu fracassat model a Hispanoamèrica. Inclús en els temps actuals, en tantes campanyes d’image disfrassades d’accions humanitàries, l’eixèrcit seguix sent atractiu només per a jóvens ni-nis que no aprofiten per a res més en la vida.

Des de permetre l’entrada de les tropes napoleòniques al desastre d’Annual. Des de la Guerra de Cuba a la frustració eterna de ser incapaços de conquistar Gibraltar. Un rosari de fracassos. La major medalla que es pot penjar el nostre brau eixèrcit és haver comés un genocidi en Amèrica contra uns pobres indígenes pacífics que no els havien fet cap mal.

Més generals que l’èixèrcit chinenc, que és el més gran del món. Una multitut d’oficials plens de condecoracions quan mai han eixit d’un despaig. Una cúpula tota plena de franquistes inclús més de quaranta anys despuix de la mort del dictador. Unes corrupteles impressionants que han fet de les forces armades un modus vivendi per a paràsits.

Soldats que no tenen ni el Graduat de la ESO i van de salvadors de la pàtria. Només cal vore als legionaris en el dia de la desfilada de les forces armades… El que aparenta tindre més cervell de tots és la cabra. ¿En quin eixèrcit del Primer Món es consideraria héroe un colpiste com José Millán-Astray? ¡L’eixèrcit espanyol és el més vergonyós d’Europa!

Categories: Blogs valencianistes